15- Quan, al fons, dels silencis, la busques i et reculls, i la teva mirada ja parla

Estimada Mahalta,

Avui és l'últim dia de l'any i, per tant, s'acaba la celebració del centenari del meu naixement. Si t'he de ser sincer, reconec que aquesta commemoració m'ha empudegat força, sobretot tenint en compte que jo no estic acostumat a la faramalla mediàtica, i menys quan és promoguda per l'establishment oficial, és a dir, pels polítics i la seva claca. No, no és modèstia. Tu saps millor que ningú que la meva obra no té res a veure amb això, ans al contrari. La poesia sempre és íntima perquè brolla de la més pregona sensibilitat de l'ànima; i en el meu cas concret encara més. Els versos que he escrit són el meu testament vital, no pas un producte publicitari ni una excusa per a què alguns es pengin medalles. Tanmateix valoro l'esforç dels que s'han acostat a la meva literatura amb una sincera predisposició, conscients que, més enllà de les efemèrides, hi batega el tremp d'allò perdurable, l'essència humana destil·lada en els mots.

No t'ho creuràs, amiga, però falten dues hores perquè toquin les campanades (enguany TV3 les emet des de La Pobla de Segur) i fa una bonança que dóna gust. El clima ha canviat molt. Tot està regirat, l'economia el que més. No sé pas com ens en sortirem, amb aquesta crisi. Em recorda la situació que vam patir després de la guerra. La gent perd la feina, es queden sense casa, i les perspectives no pinten bé. El pitjor de tot és que sempre ho acaben pagant els més dèbils, la classe treballadora. Et juro que he arribat a odiar els bancs, principals responsables de l'actual desgavell. El capitalisme és un Titànic que s'enfonsa. El que vindrà és una incògnita i ens hi haurem d'adaptar com sigui.

M'acomiado amb aquesta lletra. Te n'he enviat 15 al llarg d'aquest any. Disculpa que hagi deixat passar tant de temps des de l'última, però les circumstàncies no em van permetre escriure la qual cosa no significa que no et tingués present.

Deixa'm afegir a tall d'adéu (tu i jo sempre estarem junts, amants eterns) els versos d'una de les cançons que et vaig dedicar l'agost de 1937, aquella que tant t'agradava:

Per això quan, abans de deixar-me, somrius,
emmudits els llavis de rosa,
al mirall dels teus ulls el mot que ja no dius
insinuar-se encara gosa.

Restarà el teu somriure, Mahalta, la teva mirada insondable que diu més que tots els meus poemes. Emmudeixo besant-te.

Sempre teu

14- Què fàcilment saben donar-la!

13- Fins la paraula més difícil, els teus fulls

Estimada Mahalta,

Estic de vacances!! Sé que no té gaire sentit escriure't aquesta lletra perquè em trobo a casa teva, que és el lloc on estic passant les meves vacances. Seran tres setmanes, si tot va bé. Aprofito que has sortit una estona per a transmetre't per escrit el que estic sentint aquests dies al teu costat.

Mai havíem estat tants dies seguits junts. Et confesso que tenia por, i crec que tu també. El fet de viure separats ens salva de caure en els perills de les parelles convencionals, ja saps, la rutina i totes aquestes coses... El balanç per ara és molt positiu. Una experiència més en la nostra relació que aviat farà un any que dura.

La muntanya és el paisatge que més m'agrada. Aquest verd pertot, el riu, el pantà, els cims, els poblets... Hem fet moltes excursions i hem descobert racons idíl·lics: el poble deshabitat de Rúbies, l'ermita de la Pertusa, etc. El Montsec em té robat el cor, com me'l tens robat tu, Mahalta.

Tenim més dies per a gaudir plegats d'aquesta situació, certament extraordinària. Després, tot tornarà al seu lloc, tu aquí i jo a 100 km, amb les nostres respectives obligacions, veient-nos quan puguem.

El cap de setmana passat vam anar a la platja, i no pas a una platja qualsevol, sinó a un petit paradís situat molt a prop de la ciutat de Tarragona. Està envoltada per un bosc de pins, savines i margallons. Sembla mentida que encara resti verge, que hagi arribat intacta al segle XXI. Li diuen Waikiki (Cala Fonda) i és una platja nudista. Ens vam treure el banyador sense problemes. Va ser emocionant. Hi tornarem aquest proper cap de setmana.

Has arribat. M'has enxampat escrivint-te la lletra. Has dit: "Tu acaba, que jo planxo una mica..." Estàs planxant al meu costat. Per a sopar he preparat bacallà al forn amb patates i cebes. Les patates són blanques i noves, les vaig collir jo mateix de l'hort de mon pare.

Demà divendres. Gairebé una setmana junts. Em preguntes si se m'ha fet llarg. No pas. En absolut.

S'ha girat vent. Escoltem el xivarri dels nens de l'alberg. Se'm fa estrany veure com planxes roba meva. Fa anys que la meva roba només me la planxo jo. M'encanta cuinar per a tu. M'encanta estar amb tu. M'encantes.

Acabo la lletra. Ara te la llegiré. Espero la teva resposta aviat, eh.

Petonets estiuencs

Teu

12- L'ombra de les teves paraules

Estimada Mahalta,

T'escric aquesta lletra des de terra ferma mentre tu et trobes navegant en un creuer per la Mediterrània. M'has enviat un missatge dient que aquest vespre arribareu a Eivissa, illa on passareu tot el cap de setmana. Aquest creuer era un vell somni que comparties amb la teva amiga Anna. Per fi l'heu pogut fer realitat. No és fàcil conservar una amistat iniciada a la infantesa. En això t'envejo, perquè jo no tinc amics. Quan arribeu estaré esperant-vos al port de Barcelona. Mentrestant, pobre de mi, m'he de conformar amb prendre el sol a l'hamaca de la terrassa. Aquest matí he agafat la bici i he anat fins a l'hort de mon pare per ajudar-lo a collir patates. Quina esllomada! Encara em fan mal els ronyons. Fa una estona que s'ha girat aire i el cel s'ha ennuvolat. El riu ja no baixa tan ple com aquests dies anteriors. Et trobo molt a faltar.

L'estiu es presenta bé. Al juliol estarem més dies junts. La incertesa del futur es dissipa per moments. Sembla que les coses poden ser favorables i que, al final, haurà valgut la pena esperar pacientment, confiant que el destí ens tingui preparades bones cartes per a jugar. Ja saps que tu ets sempre l'optimista i jo el pessimista. La meva especialitat és imaginar el pitjor escenari possible. Tu, en canvi, saps donar-li la volta per injectar-me ànims. Ens complementem, per tant. Necessito creure que tot anirà bé, però ets tu la que m'enforteixes cada dia amb la teva serenor, amb aquest amor incondicional, dolç i persistent com un plugim que amara el cor.

Gaudeix de la singladura, amor. No et perdis les postes de sol des del vaixell. Enyora'm només una miqueta. Et mereixies aquest descans. Aquí estaré quan tornis, morint-me de ganes d'abraçar-te.

T'estimolt

Teu

11- Jo veig passar pel llac profund del teu esguard

Estimada Mahalta,

T'he de comunicar una gran notícia: la Universitat de Lleida ha creat la càtedra Màrius Torres que es dedicarà a preservar, difondre i estudiar el patrimoni literari català contemporani. El consell de govern de la UdL ha tirat endavant la creació d'aquesta càtedra que serà dirigida pel professor de Filologia Catalana, Joan Ramon Veny. La càtedra té els objectius de difondre la literatura feta a Ponent i convertir la UdL en centre de referència per a la preservació, difusió i estudi del patrimoni literari català contemporani. Un dels principals projectes que desenvoluparà és un Corpus Literari Digital, una plataforma virtual que recollirà tots els materials relacionats amb la literatura del segle XX.

Val a dir que estic entusiasmat amb aquest projecte.

El mes de maig s'acomiada ple de roses. Els rossinyols refilen pertot. Ja fa dies que en sento un des de casa, a l'altra banda de la carretera, vora el riu.

Ahir vaig assistir a la comunió de la meva neboda Núria, la filla de ma germana Fanny. La cerimònia la vam celebrar a l'església d'Alpicat i després vam anar a dinar a Cal Nenet de Butsènit. Feia temps que no menjava cargols, malgrat que el cap de setmana anterior hi havia cent penyes als Camps Elisis festejant l'Aplec del Cargol. Ja sé que a tu no t'agraden aquestes bestioles llesfiscoses amb banyes, però resulta que, per aquests rodals, el teu cas és una excepció, respectable, però excepció.

La lluna plena ens va enxampar d'aniversari. Vuit mesos junts. Déu n'hi do. No tot han sigut flors i violes, però el balanç és completament positiu. L'estiu arriba carregat de promeses. Dintre de tres setmanes, tu faràs un creuer! Quina enveja. Anirem a la platja. Gaudirem del bon temps. Després de l'estiu potser les coses es posaran costa amunt, difícils. No tinc por de res, Mahalta, si m'agafes la mà i em recolzes. Vingui el que vingui, ens en sortirem. N'estic segur.

Petonets

Teu

10- Els núvols, els cignes i els saules

Estimada Mahalta,

El riu baixa ple a vessar. S'ha ajuntat el desglaç amb un abril molt plujós. Els embassaments no admeten més aigua. Avui comença la festa major de maig.

Fa un mes que et vaig escriure la darrera lletra. Saps de sobres per què no he perdut el temps esborrallant paraules. Les paraules es queden curtes enfront de les vivències reals. Quan la vida irromp amb tota la seva plenitud, hem de viure-la a fons, sense perdre ni un instant. Ha sigut un mes gloriós, fantàstic, irrepetible. El mes de Sant Jordi ens ha portat l'Amor amb majúscules. Quan tot semblava perdut, vas ser valenta i vas escollir el camí del cor. Els teus dubtes es van dissipar. Reconec que la meva fe i la meva esperança trontollaven, però mai no vaig rendir-me del tot. No et volia perdre de cap de les maneres i vaig lluitar amb totes les meves forces. Al final, el premi ha valgut la pena. No te'n penediràs. Ens estimem. Som feliços.

Allò que va començar com una aventura amb data de caducitat, amb el pas del temps es va transformar en quelcom més profund que arrelava sens remei en el fons del nostre ésser. Al principi sempre deies: "Amb tu sóc jo". Ara diem: "Som nosaltres", un plural que va més enllà de la perspectiva individual, de l'egoisme curt de mires, i que ens enlaira cap a una nova dimensió.

Estimada, avui fa un mes que ens vam comprometre de debò. A per totes! El teu somriure és el meu far. Visc per a fer-te feliç. Em correspons amb escreix, em dónes tot allò que podria somiar. Sobren les paraules.

Gràcies per existir, per buscar-me, per trobar-me, per ser com ets, per estimar-me com m'estimes... Gràcies, Mahalta, perquè amb tu la meva vida té sentit.

Només desitjo que la nostra flama no s'apagui mai i que la nostra llum resplendeixi sempre.

Teu

9- Com una aigua tranquil·la reflecteix, cap al tard

Estimada Mahalta,

Després de la passió, que és foc d'encenalls, flors i violes, rauxa descontrolada; arriba la calma de l'amor veritable, la pregonesa de les mirades que s'ho diuen tot sense paraules, el vi més dolç del celler. No confonguis l'enamorament amb l'amor. Després de la passió, que caduca, queda el regust de la complicitat, la tendra certesa de la unitat indestriable. Això és el que compta i el que val.

Som amics i som germans, Mahalta, encara que ja no siguem amants. Hem anat més enllà del pessigolleig epidèrmic, hem estat capaços d'aprofundir en la nostra relació perquè, com deia el Petit Príncep, l'essencial és invisible als ulls. Ens estimem de debò. El nostre amor no és superficial. Ara sabem que el camí pot ser llarg...

Hi ha hagut dolor per ambdues parts. Les llàgrimes han segellat el nostre pacte. No et vull perdre, Mahalta. Mai. Facis el que facis, estiguis amb qui estiguis, vull que te'n recordis de mi, dels meus braços oberts, de les meves ales per abraçar-te. El nostre riu seguirà fluint, com sempre, amunt i avall, com l'aiguabarreig dels nostres cors.

Sigues feliç, sisplau, i fes-m'ho saber.

Teu

8- De la font a la mar -la nostra pàtria antiga-

Estimada Mahalta,

L'amor és un misteri ple de matisos. El teu mail d'ahir m'ha deixat completament descol·locat. Dius que vols apartar-te de la meva vida perquè el temps ha deixatat la relació, perquè creus que el millor ja ho hem viscut i ara només vindrien les ombres, les runes, la pena... T'allunyes amb determinació, com si aquests mesos haguessin estat un somni del qual despertes, un somni inversemblant que no podia durar ("amb data de caducitat", deies tu). Ara decideixes sufocar-lo. No t'ho retrec. Volem tocar els núvols sempre, el cel, però tard o d'hora ens adonem que tenim els peus a terra.

L'amor és un misteri ple de matisos. T'entenc. No podíem forçar els fets. Tu amb la teva entrega incondicional; jo amb la meva reserva, frenant-me, per por o per prudència, per incapacitat emocional. No ho sé ben bé.

Dius que compti amb tu com amiga, però no veig gaire clara aquesta opció. Potser tens raó quan afirmes que comença una nova etapa. "No donis res per fet", m'has dit. Ens trobarem molt a faltar...

Som ànimes lliures. Hi ha un horitzó. Tenim les ales. Em sento sol. He de ser home.

Gràcies, Mahalta, pel teu amor, el teu recolzament, la teva generositat... No he sabut o no he pogut donar-te tot el que volies, el que et mereixes. Allò que hem viscut plegats queda dins nostre, ens acompanyarà sempre.

Et desitjo de cor tota la sort del món. No t'oblidaré mai.

Teu

7- I escolto la teva aigua, tremolosa i amiga

Estimada Mahalta,

Aquest matí ha començat el V Festival Internacional de Poesia que duu el teu nom. He estat a la plaça de la Paeria on les autoritats han inaugurat una setmana atapeïda d'actes en honor a Màrius Torres. Després s'ha fet una lectura oberta de poemes seus. Jo duia el volum de l'editorial Ariel que m'acompanya des de l'any 1982, quan els meus pares me'l van portar a Pamplona on estudiava. La meva intenció era llegir la Cançó a Mahalta que duu el número 21, aquella que comença “Com dos infants que van per un bosc de rondalla...” i acaba (aquest final m'encanta): “Mahalta! Sóc el teu germà!”. Màrius no acostuma a posar admiracions, i aquí les rebla. Hi ha versos memorables: “cap a la pàtria eterna de les sirenes i els dofins” o “¿Retrobes, en la mar de l'ensomni, la barca que et torna a buscar?”. És aquesta vida de somieig, com la nostra, feta de passat i de nostàlgia, la que em captiva cada vegada que rellegeixo els poemes de Màrius.

Et deia que la meva intenció era pujar a l'escenari per a llegir, però m'ha vençut la timidesa i he marxat. ¿Saps on he anat després? He pujat al campanar de la Seu! Per la plaça de Sant Joan he accedit a l'ascensor, que es troba justament a tocar del Parc Màrius Torres, on hi ha un monument de formigó representant el seu bust. Resulta que avui l'entrada al recinte era gratuïta i he pogut gaudir del claustre i de la meravellosa panoràmica des del punt més elevat de la ciutat, això sí, després de salvar els 238 esglaons que hi ha fins al capdamunt. Feia sol i només he trobat dues persones pel camí. M'hagués quedat allà dalt tot el dia.

Al vespre he anat al pub Smiling Jack convidat per la Maribel Sánchez, del grup Adictos al verso. El primer i el tercer dijous de cada mes es reuneixen per a fer lectures poètiques. Són un grup de gent molt maco. M'han fet sortir a llegir. Sort que duia sota el braç el meu últim llibre publicat (Entrellum) i he pogut escollir un poema: "L'amor plujós". També he aprofitat per a parlar una mica de Màrius...

No, Mahalta, no em faig il·lusions. Sé qui ets i sé qui sóc. Plegats només som paraules.

Teu

6- Sento, com si em seguís, el teu batec suau

Estimada Mahalta,

Acabo de redactar una carta a Màrius Torres amb la intenció que surti publicada al diari. Es titula "La ciutat propera". Te la copio:

Benvolgut Màrius, si aixequessis el cap del nínxol del cementiri de Sant Quirze de Safaja on reposes i tornessis a la teva ciutat natal, et quedaries astorat. De ben segur que t'ho pensaries dues vegades abans de tornar a escriure aquell poema titulat “La ciutat llunyana”. Enguany celebrem el centenari del teu naixement i el primer que vull destacar és la metamorfosi que ha sofert la ciutat "dolça i secreta”, com tu l'anomenaves en un altre dels teus poemes. Jo vaig marxar fa vint-i-set anys i, ara que hi he tornat, me'n faig creus, dels canvis. Mon pare, nascut a la plaça de l'Ereta, també al·lucina. El que més m'agrada és la recuperació que s'ha fet de la zona del riu: ponts, passarel·les, espais verds, el parc de la Mitjana. Alabo la restauració del Castell de Gardeny i de la Suda. La nova Llotja és espectacular. Sí, Màrius, no pateixis, per sort encara queden “camps humils i alegres” i “camins fondals de xops i de canyars”, però la boira ja no és tan fidel com abans, el riu és menys profund i la ciutat ha deixat de ser llunyana. Tenim autopista, autovia, tren d'alta velocitat i fins i tot avions! Les teves obres estan digitalitzades. A la Biblioteca Pública hi tens el teu espai. L'altre dia vaig poder tocar el piano que tu tocaves a Mas Blanc. I, al capdamunt de tot, com sempre, senyoreja el campanar de la Seu, guarnit amb el vol majestuós de les cigonyes que, a l'hora de la posta, tornen al niu... Tornaràs també tu?

El teu SMS m'ha deixat bocabadat. Dius que véns aquest divendres... No m'ho acabo de creure. Serà veritat?

Teu

5- En els meandres, grocs de lliris, verds de pau

Estimada Mahalta,

L'Ajuntament de Lleida vol difondre internacionalment la figura de Màrius Torres i, per començar, s'ha proposat fer-lo conèixer primer a Espanya i també a Llatinoamèrica. Per aquest motiu, coordinarà l'edició d'una antologia de poemes de l'autor lleidatà traduïts per reconeguts poetes de llengua castellana. Entre els noms proposats hi figuren els de Carlos Marzal, Luis García Montero, Joan Margarit, Antonio Giménez Millán o José Caballero Bonald.

L'objectiu d'aquesta acció, emmarcada en els actes de celebració del centenari del seu naixement, és universalitzar l'obra de Torres. Aquesta edició antològica en llengua castellana anirà prologada per un escriptor de renom i acompanyada d'un estudi introductori a càrrec d'un altre escriptor prestigiat. Aquesta antologia de poemes en castellà es va donar a conèixer ahir durant la reunió de la Comissió del Centenari de Màrius Torres on es van presentar les propostes que es duran a terme aquest any. Entre aquestes activitats hi figura l'edició de l'obra del poeta en altres idiomes, com ara el letó, l'eslovac, l'anglès l'italià o l'alemany. També es faran conferències, exposicions, viatges als llocs de referència vital del poeta -l'Ateneu ha organitzat excursions en aquest sentit-, una gala literària, concerts, etc. També, el Festival Internacional de Poesia Mahalta centrarà bona part de la seua programació en la figura del poeta. A més, programarà una marató de poemes de Màrius Torres, concerts i l'edició d'una auca. Al novembre, a la Seu Vella, es farà una exposició dedicada a la seua vida i obra. També es va presentar la marca comú del centenari i està previst crear un web que recollirà tota l'activitat que es desenvolupi durant l'any.

Ahir el diari Segre anunciava que els alumnes i els responsables del Centre de Normalització Lingüística de Lleida traduiran tres poemes de Màrius Torres a setze idiomes. Aquestes traduccions es publicaran a la plaquette Escata de drac, que edita la Paeria per Sant Jordi. Així, Molt lluny d'aquí, Joia d'amor i Presència podran llegir-se en llengües com l'àrab, el bambara (Mali), el panjabi (Índia), el wòlof (Àfrica) o el ful (Àfrica), a més del rus, el búlgar, el romanès, l'ucraïnès, el portuguès o el rus, entre altres. No et sembla fantàstic?

Em costa imaginar-te a la gran ciutat, Mahalta, atrapada com una bestioleta, engabiada... Em costa imaginar-te així... Fuig, només un dia, però fuig... Vine amb mi, escapa't!

Teu

4- Entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes

Estimada Mahalta,

Avui he tornat a fer la volta a Lleida. Dues hores de caminada. He sortit de casa riu amunt fins al parc de la Mitjana; a la glorieta Font i Quer he enfilat cap a l'avinguda Torre Vicens; després de la plaça dels Països Catalans he seguit per l'avinguda de Balàfia fins a la plaça de França i, seguint l'avinguda de Pinyana, he fet cap a l'hospital Arnau de Vilanova; he travessat la carretera d'Osca, he passat a la vora de la presó i he baixat pel passeig Onze de Setembre, carrer Ferran el Catòlic i carrer Cardenal Cisneros fins que he arribat un altre cop al riu. Cercle tancat. En total uns deu quilòmetres. Pardinyes, Balàfia i la Mariola són barris que han crescut molt últimament. No els coneixeries. Caminar em permet desenganxar-me de la pantalla de l'ordinador i m'ajuda a netejar la ment. Els pensaments que em vénen caminant són sempre profitosos. M'he mullat una mica perquè s'ha ficat a ploure a l'altura dels blocs Juan Carlos. Res, quatres gotes mal comptades. La meva intenció seria fer aquest trajecte cada dia. Ja veurem si ho aconsegueixo.

Al vespre he assistit al Cafè del Teatre de l'Escorxador a l'acte "Literatura pel dret a decidir", promogut pel col·lectiu Lleida Decideix, que vol dur endavant la consulta popular per la independència el proper 25 d'abril. Han participat l'historiador Joan Busqueta i els escriptors Joan Margarit, Sebastià Alzamora, Miquel de Palol, Pere Rovira, Jordi Pàmias, Rosa Fabregat, Pere Pena, Txema Martínez i Xavier Macià. La majoria han llegit poemes. Al meu parer, el millor rapsoda, el més abrandat, ha sigut Pere Rovira.

El dia del desig s'acosta i tinc molt clar el que vull, Mahalta. El meu somni és retrobar-te, que tornis al meu costat, ni que sigui una estona, unes hores, una tarda... ¿Podries fer que fos real?

Teu

3- No podem acostar les nostres vides calmes

Estimada Mahalta,

Plou. Quan he aixecat la persiana, el cel era un sostre fosc, dens, amenaçador. Fa una estona que s'ha esberlat i regalima amb parsimònia, sense gaires ganes, gotes que esquitxen la barana relluent de la terrassa, que rellisquen sobre les rajoles i ho amaren tot de nostàlgia. La pluja m'estova l'ànima. Sempre ha estat així. Aquest plugim que, imperceptible, deixondeix els bancals i esbandeix les espones. No fa fred.

He comprat un quilo de maduixes a la fruiteria de la plaça. Les primeres de la temporada. Quan les he vistes no me n'he pogut estar. Són de Palos, a la província de Huelva, d'on van sortir les caravel·les de Colom. Molt a prop està Moguer, el poble de Juan Ramón Jiménez. Els vaig visitar fa molts anys, quan encara no et coneixia. Les maduixes són la teva debilitat. Quins tips ens en vam fer! Tu hi posaves nata a dojo, jo les preferia soles o amb suc de taronja. L'erotisme del color vermell, igual que les cireres, la meva fruita preferida. Maduixes i cireres, madures, dolces, sucoses. Me les menjaré pensant en tu.

Intento comprendre els meus errors. Allò que els homes anomenen "destí" és una munió de passes esgarriades que menen al capdavall de la mort. Potser no cal fer l'esforç d'aïllar les incògnites. Si fos savi no em caldrien les paraules, ni tan sols els records. Tu rai, que ja no t'has d'amoïnar per aquestes bagatel·les. No saps l'enveja que em fas.

Ahir al vespre vaig assistir a un concert de cambra a l'Institut d'Estudis Ilerdencs. La violinista Conxa Boyero i la violoncel·lista Teresa M. Valls (ambdues components de l'Orquestra Simfònica Julià Carbonell) tocaven acompanyades al piano per Esteban Ruiz Blasco. Van interpretar peces d'Arensky i de Granados. Una delícia. El públic, més aviat geriàtric, no va arribar a omplir l'aula magna. Abans vaig visitar l'exposició sobre la cacera de bruixes que han instal·lat a la part de baix. Interessant, sobretot els audios dels processos inquisitorials i una pantalla interactiva amb les herbes màgiques que feien servir les metzineres. A Catalunya en van executar 400; les més properes a Alpicat.

L'adagio del Piano Trio núm. 1, en re menor, op. 32 d'Arensky em va transportar a l'empiri. El violoncel em gronxava, el violí m'enlairava, el piano feia de contrapunt enmig del bressoleig espiritual. La música, que tant ens captiva, Mahalta: l'art d'oblidar les paraules i les cabòries mundanes, un més enllà possible, el somriure dels déus, la immaterialitat...

No t'enyoro pas. Ets amb mi a totes hores.

Teu

2- Fem el mateix camí sota els mateixos cels

Estimada Mahalta,

Quina alegria! La teva resposta en forma de comentari m'ha fet molt feliç. Amb les noves tecnologies tot és més ràpid. Ja patia per tu. Els mesos passen de pressa i sembla que fos ahir quan ens vam acomiadar a l'estació de tren. No he pogut esborrar de la memòria aquella darrera mirada, els teus ulls humits rere el vidre mentre el tren iniciava la marxa. Potser no t'ho creuràs, però en aquell moment no vaig tenir la sensació de perdre't. Te n'anaves lluny, a l'altra banda dels somnis, i alhora et quedaves per sempre, aquí, dins meu, feta paraules.

T'escric això assegut a la vora del riu, amb l'esquena recolzada en un xop, en l'indret on solíem anar. Te'n recordes? Riu avall, camí de Butsènit, una mica abans dels aiguamolls de Rufea. Escric amb el teclat tàctil de la BlackBerry. El cel és ras. El sol escalfa. He caminat tres quarts d'hora i ara gaudeixo del mormoleig incessant de l'aigua. És una melodia que em relaxa. Les branques nues dels arbres, els canyars ressecs, la piuladissa dels ocells. Tot em recorda a tu. He vist ànecs de coll verd, corbs marins negres com el sutge, bernats pescadors, martinets blancs, i fins un parell de cignes. Em quedaria aquí esperant la primavera. Caminar vora el riu i contemplar els crepuscles. La resta m'interessa poc: les trifulgues dels homes, els malsdecor de les dones, l'ànsia de fama o de poder. Voldria sobrevolar-ho tot majestuosament com fan les cigonyes. Ser ocell. Estimar la pau, el silenci, la solitud. La tendresa de les migdiades d'estiu quan ens adormíem agafats de la mà sota la parra de Can Just. Te'n recordes?

Teu

1- Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels

Estimada Mahalta,

Aquesta és la primera lletra que t'escric. He pensat que podríem continuar en contacte mitjançant aquest blog. D'ençà que vas marxar, he trobat molt a faltar la teva companyia, les hores que vam caminar junts vora el riu, enraonant de mil coses. Espero que estiguis bé i que puguis respondre'm el més aviat possible.

He canviat de casa i visc sol (ara en diuen single). Sóc un home lliure. Des del finestral puc contemplar la posta cada vespre. Quina meravella! Quan les cigonyes tornen al niu, l'espectacle és gairebé oníric, una apoteosi de taronja a l'horitzó. De nit veig la flama de la depuradora, l'AVE que passa rabent i, més enllà, el campanar d'Albatàrrec. L'hivern és prou suportable. Fins ara no hem tingut gaire boira. Avui el dia era clar i assolellat, amb una visibilitat perfecta. A l'entrellum destacava la nítida silueta del Montmeneu, la muntanya més alta de la comarca.

Dels cinc cinemes de la ciutat, tres han fet vaga. S'oposen a la nova llei que el govern de la Generalitat vol aprovar segons la qual un 50% de les pel·lícules hauran de ser doblades al català. A mi no em sembla gens exagerat, tenint en compte que ara només se n'exhibeixen un 3% en la nostra llengua, és a dir, una misèria. A partir d'avui ja sé quins són els meus cinemes: Lauren i Funàtic. Els altres que m'esperin.

Teu