Enguany celebrem el centenari del naixement de Màrius Torres. El poeta lleidatà va passar els últims set anys de la seva vida al sanatori de Puig d'Olena, on va conèixer Mercè Figueras, amiga i musa (Mahalta), amb la qual va compartir lectures, passejos i converses. Ella va inspirar-li 275 cartes i 9 poemes. Aquestes ciberlletres van adreçades a una Mahalta del segle XXI. Cada títol és un vers escrit per Màrius i cada post un relat de les meves vivències a la ciutat "dolça i secreta..."

5.2.10

2- Fem el mateix camí sota els mateixos cels

Estimada Mahalta,

Quina alegria! La teva resposta en forma de comentari m'ha fet molt feliç. Amb les noves tecnologies tot és més ràpid. Ja patia per tu. Els mesos passen de pressa i sembla que fos ahir quan ens vam acomiadar a l'estació de tren. No he pogut esborrar de la memòria aquella darrera mirada, els teus ulls humits rere el vidre mentre el tren iniciava la marxa. Potser no t'ho creuràs, però en aquell moment no vaig tenir la sensació de perdre't. Te n'anaves lluny, a l'altra banda dels somnis, i alhora et quedaves per sempre, aquí, dins meu, feta paraules.

T'escric això assegut a la vora del riu, amb l'esquena recolzada en un xop, en l'indret on solíem anar. Te'n recordes? Riu avall, camí de Butsènit, una mica abans dels aiguamolls de Rufea. Escric amb el teclat tàctil de la BlackBerry. El cel és ras. El sol escalfa. He caminat tres quarts d'hora i ara gaudeixo del mormoleig incessant de l'aigua. És una melodia que em relaxa. Les branques nues dels arbres, els canyars ressecs, la piuladissa dels ocells. Tot em recorda a tu. He vist ànecs de coll verd, corbs marins negres com el sutge, bernats pescadors, martinets blancs, i fins un parell de cignes. Em quedaria aquí esperant la primavera. Caminar vora el riu i contemplar els crepuscles. La resta m'interessa poc: les trifulgues dels homes, els malsdecor de les dones, l'ànsia de fama o de poder. Voldria sobrevolar-ho tot majestuosament com fan les cigonyes. Ser ocell. Estimar la pau, el silenci, la solitud. La tendresa de les migdiades d'estiu quan ens adormíem agafats de la mà sota la parra de Can Just. Te'n recordes?

Teu

1 comentari:

  1. Estimat Toni,

    Com molt bé em deies, marxar sempre és aprendre. Ens hem d'obligar a abandonar les coses (i les persones) per assimilar tot allò que hem après d'elles. Des des l'interior no ens podem veure, hem de sortir, allunyar-nos-en. Per contra, el que viu a fora ha d'endinsar-se per a saber. El viatge va ser estrany, tan plena de records com anava. No et negaré que em vaig aguantar les llàgrimes fins que vaig estar segura que no em veies. Si les paraules ens omplen, les imatges ens agombolen, i volia que l'última que tinguessis de mi fos amable. Recordes quan jugàvem a ser una sola paraula? No podíem mantenir-la, no passaven ni dos segons que ja n'érem un altra!

    El paisatge nocturn és reconfortant. Les òlibes, amb la màscara en forma de cor i el dors daurat que tanta claror irradia, m'acompanyen amb els seus udols. Aquestes criatures no en volen saber res, de les misèries humanes. Del niu estant, dins els xiprers, observen. Gairebé sempre són serenes, equilibrades, comprensives, pacients... però no te les vulguis creuar les nits de lluna plena: són les nits de recollida. Talment netejadores del bosc, quan la lluna fa el ple, elles s'emporten les ànimes brutes i sense vida per a retornar-les al món dels humans. Volen la casa neta i treballen per a mantenir-la. De moment mai no m'han vingut a buscar, però t'he de confessar que de vegades m'agradaria fer-ne una de ben grossa perquè em tornessin al teu costat, al riu, a posar el món cap per avall. De totes maneres, ja ho saps, és l'ànima la que ens fa existir i ser presents, i la meva sempre camina al teu costat.

    Mahalta

    ResponElimina