Aquest matí ha començat el V Festival Internacional de Poesia que duu el teu nom. He estat a la plaça de la Paeria on les autoritats han inaugurat una setmana atapeïda d'actes en honor a Màrius Torres. Després s'ha fet una lectura oberta de poemes seus. Jo duia el volum de l'editorial Ariel que m'acompanya des de l'any 1982, quan els meus pares me'l van portar a Pamplona on estudiava. La meva intenció era llegir la Cançó a Mahalta que duu el número 21, aquella que comença “Com dos infants que van per un bosc de rondalla...” i acaba (aquest final m'encanta): “Mahalta! Sóc el teu germà!”. Màrius no acostuma a posar admiracions, i aquí les rebla. Hi ha versos memorables: “cap a la pàtria eterna de les sirenes i els dofins” o “¿Retrobes, en la mar de l'ensomni, la barca que et torna a buscar?”. És aquesta vida de somieig, com la nostra, feta de passat i de nostàlgia, la que em captiva cada vegada que rellegeixo els poemes de Màrius.
Et deia que la meva intenció era pujar a l'escenari per a llegir, però m'ha vençut la timidesa i he marxat. ¿Saps on he anat després? He pujat al campanar de la Seu! Per la plaça de Sant Joan he accedit a l'ascensor, que es troba justament a tocar del Parc Màrius Torres, on hi ha un monument de formigó representant el seu bust. Resulta que avui l'entrada al recinte era gratuïta i he pogut gaudir del claustre i de la meravellosa panoràmica des del punt més elevat de la ciutat, això sí, després de salvar els 238 esglaons que hi ha fins al capdamunt. Feia sol i només he trobat dues persones pel camí. M'hagués quedat allà dalt tot el dia.
Al vespre he anat al pub Smiling Jack convidat per la Maribel Sánchez, del grup Adictos al verso. El primer i el tercer dijous de cada mes es reuneixen per a fer lectures poètiques. Són un grup de gent molt maco. M'han fet sortir a llegir. Sort que duia sota el braç el meu últim llibre publicat (Entrellum) i he pogut escollir un poema: "L'amor plujós". També he aprofitat per a parlar una mica de Màrius...
No, Mahalta, no em faig il·lusions. Sé qui ets i sé qui sóc. Plegats només som paraules.
Teu
No, Mahalta, no em faig il·lusions. Sé qui ets i sé qui sóc. Plegats només som paraules.
Tu ja ets un Addicte al vers. Gracies.
ResponEliminaSí, sí, ja ho era abans; però a partir d'ara, per culpa vostra, encara ho seré més! :)
ResponEliminaAhir vaig tornar a Lleida, la meva ciutat retrobada. Va acollir-me, generosa, i va mostrar-se'm profunda i bella. "Ben tornada", em va dir. Jo vaig respondre-li: "Gràcies, vella amiga". M'has tornat serenor i paraules. Me'n torno amb la mirada més alta.
ResponEliminaVaig allunyar-me'n quan la nit ja era feta, veient la Seu Vella, amb el seu campanar tan alt, fent-se petita sota la llum ataronjada dels focus que la il·luminen. El tren silenciós va respectar el meu esguard envers l'alta torre.
La ciutat em va mostrar racons antics i nous indrets que no coneixia, de la mà del millor amfitrió possible: tu. Les nostres ànimes van tornar a emmirallar-se, paral·leles sempre. Vam caminar per la riba que ens separa i ens apropa, i vas tornar a dir-me: Sóc el teu germà!
Gràcies per tot!
Mahalta